dilluns, 7 de desembre de 2009

Església de Santa Maria de la Pobla de Lillet

A conseqüencia del desenvolupament que tingué la Pobla en segle XVII, la primitiva capella de sant Antoni Abad, que era inclosa dintre dels murs de la fortalesa de Mataplana, i que només tenia servitud pels familiars i dependents dels nobles cavallers d'aquell títol, es convertí a principis del segle XVIII, amb una més gran i espaiosa església de planta llatina.(S'acaba de construir l'any 1.784).
L'església parroquial ha sofert moltes transformacions, abans d'arribar a l'avui. En el segle passat estava dedicada a l'advocació de l'Assumpció de la Verge, prova n'és que encara corona l'altar major una imatge representant aquesta advocació.


Nau central de l'Església.


Altar major i presbiteri de l'Església de Santa Maria de la Pobla de Lillet.

presbiteri
Part de l'església, anomenada també santuari, situada al fons de la nau central, on hi ha l'altar major, i és reservada als clergues



Imatge de l'Assumpció de la Verge obra d'en Frederic Marés i donada a la parroquia per la companyia ASLAND.


Crist en Majestat del Monestir , majestat romànica del segle XII de fusta tallada i policromada.

Crist Majestat que són santcrists en els quals apareix Crist amb una túnica cenyida, amb expressió d'estar viu i en general amb una corona. Aquest tipus d'iconografia va ser molt comú a la Catalunya romànica.




Inscripció en llatí a la base del semi-absis que corona l'altar.
TU SOLUS SANCTUS
TU SOLUS DOMINUS
TU SOLUS ALTISSIMUS


Capitells daurats esculpis en estil jònic que rematen les columnes que suporten el semi-absis.

capitell
Element arquitectònic que corona generalment la part superior d'una columna

ordre jònic
Un dels ordres arquitectònics clàssics .




Un dels dos àngels que flanqueigen la mare de Deu.

àngel
Esperit celestial, missatger de Déu i superior als homes



Detall del transsepte i la cúpula del absis que allotja l'altar major.

transsepte
Nau transversal d'una església; creuer


Aquest frontal del presbiteri está decorat amb una serie de relleus fets amb guix policromat, que representan sants, enmarcats amb motllures i ornaments daurats amb pa d'or.

pa d'or
Full molt prim d'or batut que serveix per a daurar objectes



En el cristianisme i en l'islam, Maria (en arameu מרים Maryām, en hebreu מִרְיָם Miryām, en grec Μαριαμ Mariam i en àrab مريم Maryem) coneguda com a Santa Maria, Verge Maria o Maria, mare de Jesús (? - Jerusalem o Efes?, 42 o 45 dC?) fou la mare de Jesús de Natzaret, que d'acord amb la doctrina cristiana, quan el va donar a llum, era la promesa de Josep, i esperaven encara que arribés el temps de les noces per a consumar el matrimoni; és a dir, creuen que Maria era verge quan va donar a llum a Jesús. La majoria dels cristians i musulmans creuen que Maria era verge quan concebé de l'Esperit Sant, per miracle de Déu. Els creients cristians l'acostumen a reconèixer com a Mare de Déu.

Maria és venerada en la fe cristiana, principalment en l'Església Catòlica Romana i l'Església Ortodoxa. L'àrea d'estudi sobre Maria en la teologia cristiana s'anomena "Mariologia".

La majoria, encara que no tots, els historiadors accepten que Jesús de Natzaret va ser un personatge històric, encara que no acceptin les històries miraculoses dels evangelis. Tres dels quatre evangelis canònics esmenten a Maria, així com el llibre dels Fets dels Apòstols. L'evangeli segons Joan no esmenta el seu nom. L'Alcorà també esmenta a Maria, encara que aquest va ser escrit 600 anys després.

No obstant això, no hi ha cap referència ni informació verificable a més dels evangelis, sobre l'existència i la vida de Maria. Existeix un evangeli no canònic del segle II sobre la seva infantesa, l'evangeli de Jaume. Gran part de les tradicions catòliques i ortodoxes estan centrades en la figura de Maria, i a traves dels segles s'ha desenvolupat el culte marià basat en la fe, les tradicions dels Pares de l'Església i les seves interpretacions de les Escriptures, principalment de l'Apocalipsi.


Sagrat cor de Jesús


Anagrama de la Verge Maria. Aquest medalló dona l'impressió d'estar inacabat. El pintat de l'anagrama sembla una solució per tapar el vuit destinat a acollir un altre relleu en guix. Una figura culminant de la decoració, tal com es pot deduir de la posició i la mida.

medalló
Baix relleu de pedra, fusta o metall d'una forma rodona o el·líptica, utilitzat com a element decoratiu en arquitectura, especialment en les façanes dels edificis

anagrama
Mot o frase formats per la transposició de les lletres d'un altre mot o frase



Assumpció de Maria o de la Verge és la creença, d'acord a la tradició i teologia de l'Església Catòlica, que el cos i ànima de la Mare de Déu van ser duts al cel després d'acabar els seus dies a la terra. Aquest trasllat és cridat Assumptio Beatæ Mariæ Virginis (Assumpció de la Benaventurada Mare de Déu) pels catòlics romans, la doctrina dels quals va ser definida com dogma (veritat de la qual no pot dubtar-se) pel papa Pius XII el 1 de novembre de 1950. L'Església Catòlica ha celebrat aquesta festa en honor de la Mare de Déu, en Orient des del segle VI i a Roma des del segle VII, celebrant-se el 15 d'agost


Agustí d'Hipona va néixer el 354 a Tagaste (Numídia), actualment Souk Ahras, part d'Algèria.[1] Així doncs, era d'ascendència berber.[2] La seva mare, santa Mònica,[3] era una cristiana devota, i el seu pare, Patrici -mort vers el 424-, era pagà.

A l'edat d'onze anys, fou enviat a una escola a Madaura, una petita ciutat numídia a unes 19 milles de Tagaste. Allí fou familiaritzat amb l'educació clàssica llatina -retòrica, literatura, etc.-, així com amb les creences paganes i les seves pràctiques.[4] L'any 369 i el 370, es va quedar a casa; durant aquest període va llegir l'Hortensius, un diàleg de Ciceró, que el marcà profundament i li despertà l'interès per la filosofia.[1] Més endavant, Agustí consideraria a Ciceró com una autoritat contra les fal·làcies acadèmiques.

Als disset anys, gràcies a la generositat d'un conciutadà, Romanius,[1] va poder marxar a Cartago, per prosseguir amb la seva educació en retòrica. Allí queda impressionat per la retòrica i les creences del maniqueisme, de manera que s'hi adhereix, per desgrat de la seva mare, profundament cristiana. En la seva joventut, Agustí viu una vida hedonista, i a Cartago, estableix una relació amb una dona jove, Floria Aemilia, que seria la seva concubina durant més de quinze anys. En aquest període, tenen un fill, Adeodat (Adeodatus).[5] Durant el 373 i 374, Agustí ensenya gramàtica a Tagaste. L'any següent, es trasllada a Cartago per dirigir una escola de retòrica, i s'hi quedaria durant nou anys.[1] Molestat pel comportament dels estudiants de Cartago, el 383 es trasllada a Roma per establir-hi una escola, perquè hi practiquessin els millors i més brillants rètors. Tanmateix, el deceberen les escoles romanes, que considerà apàtiques. Quan arribà el moment de pagar els seus honoraris, els estudiants marxaren. Els amics maniqueus el presentaren al prefecte de la ciutat de Roma, Quint Aureli Simmac, a qui se li havia demanat de recomanar un professor de retòrica per a la cort imperial de Milà.

Agustí aconsegueix la feina i es trasllada a Milà. En aquesta època, abandona la doctrina maniqueista, en part a causa de la decepció que s'endugué en conèixer un dels teòlegs més importants del moviment, i abraça l'escepticisme acadèmic, lligat al moviment de la Nova Acadèmia. A Milà, la seva mare el pressiona per convertir-se. Els seus estudis en neoplatonisme l'estaven portant en aquesta direcció, així com el consell del seu amic Simplicianus.[1] Tanmateix, qui influïa més sobre Agustí era el bisbe de Milà, Ambròs, mestre de retòrica com Agustí, però amb més edat i més experiència.

L'estiu de l'any 386, després de llegir sobre la vida de Sant Antoni Abat, que l'inspirà molt, Agustí va tenir una profunda crisi personal i va decidir convertir-se al cristianisme, abandonar la seva feina de rètor i la posició de professor a Milà, abandonar qualsevol idea de matrimoni, i dedicar-se exclusivament a servir a Déu, respectant el celibat. Un punt clau en la seva conversió va ser el fet de sentir la veu d'un nen al seu jardí de Milà que li cantà tolle, lege (aixeca't i llegeix). Va agafar el text més proper a ell, que era l'Epístola als romans de Sant Pau, i la va obrir aleatòriament a 13:13-14, on es diu: "Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges. Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, i no us preocupeu de satisfer els desigs terrenals." [6] Agustí detallaria aquesta conversió a les Confessions, que esdevindrien un clàssic no només de teologia cristiana, sinó fins i tot en la història de la literatura universal. Ambrosi va batejar Agustí, juntament amb el seu fill, Adeodat, en la Vigília Pasqual l'any 387, a Milà, i poc després va retornar cap a Àfrica. En el viatge de retorn, la seva mare va morir, i el seu fill després també. Agustí va quedar-se sol, sense família.

En arribar a Àfrica va vendre tot el seu patrimoni i va donar els diners als pobres. L'únic que va conservar va ser la casa de la seva família, que va convertir en un centre monàstic per a ell i un grup d'amics.[1] L'any 391 va ser ordenat sacerdot a Hippo Regius (avui Annaba, a Algèria). Va esdevenir un famós predicador; es conserven més de 350 sermons que es creu que són autèntics. Va atacar especialment el maniqueisme, a què abans s'hi havia adherit.

L'any 396 va passar a ser bisbe coadjutor d'Hipona (assistent amb el dret a successió a la mort del bisbe), i fou bisbe poc després. Mantindria el bisbat fins a la seva mort, el 430. Agustí va treballar incansablement en intentar convèncer la gent d'Hipona, que constituïa un grup divers, tant en races com en religions, i convertir-los a la fe catòlica. Va abandonar el monestir, però va continuar portant una vida monàstica a la residència episcopal.

Poc abans de la seva mort, l'Àfrica romana va ser envaïda pels vàndals, una tribu amb simpaties per l'arrianisme. La primavera del 430, van arribar a la ciutat d'Hipona i la van assetjar. Agustí va morir durant aquell setge.

La tradició diu que el cos d'Agustí va ser traslladat després a Pàvia, on podria romandre-hi fins avui en dia.[1] No obstant això, una altre versió afirma que les seves restes van ser traslladades primer a Càller (Kalares). A la Cripta de Sant'Agostino hi ha una antiga placa de pedra amb una inscripció que indica aquest fet (l'església, que era fora de les muralles, va ser enderrocada al segle XVI i traslladada a l'interior). Des d'aquí, el 725, el cos va ser dut a Pavia.



Sant Gregori I, el Gran (Roma v 540 - Roma 12 de febrer de 604). Fou l'últim Papa de Roma escollit abans de l'edat mitjana.

Era fill del senador Gordià i de Santa Sílvia. Nomenat pretor de Roma, va deixar el seu càrrec (vers el 575) i distribuí la seva riquesa entre els pobres i es va recloure en un monestir romà. En la seva nova condició el colpí veure con eren venuts joves anglosaxons al mercat d'esclaus, i els va comprar per convertir-los al cristianisme, a fi que fossin els pioners de la cristianització del seu país d'origen.

Fou escollit Papa el 3 de setembre de l'any 590 i fou un gran admnistrador: reformà tots els serveis públics i el ritual i va sistematitzar els cants sagrats, instituint el cant gregorià. Va confirmar l'autoritat civil del Papa: iniciant el poder temporal. Quan va acabar la pesta de Roma se li va aparèixer un àngel sobre la roca que després es va anomenar castell de San Angelo. Es definia servus sevorum Dei. El sistema dogmàtic de l'església moderna està completament desenvolupat en els seus escrits.

Va morir a Roma el 12 de febrer de l'any 604.



Pau de Tars (originalment Saule de Tars i després Pau), conegut també com Sant Pau l'Apòstol dels Gentils (Tars entre el 7 i 10 - Roma 64 o 67) es considera una figura clau en el desenvolupament, l'evangelisme i la predicació del cristianisme al món conegut de l'imperi romà.
Molts cristians el consideren un intèrpret important dels ensenyaments de Jesús de Natzaret. Pau és descrit al Nou Testament com un jueu hel·lenitzat i ciutadà romà de Tars, a la regió de Cilícia (avui dia a Turquia), erudit del judaisme de la branca dels fariseus, i perseguidor dels cristians abans de la seva conversió camí de Damasc en la que Pau va sentir la veu de Jesús, i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta dels apòstols, va rebre l'encàrrec de predicar l'evangeli als "gentils" (és a dir, els no jueus) de l'imperi romà, portant el missatge del cristianisme a nombroses regions d'Àsia Menor i d'Europa incloent Roma i, segons la tradició, encara que no està escrit a la Bíblia, també a Hispània.

Se li atribueix l'escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com Epístoles Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament i d'orientar definitivament la comunitat religiosa a superar la hipoteca d'un judaisme nacionalista i tancat que n'amenaçava la universalitat. Pau és venerat com a sant per tota la cristiandat. La seva festivitat es cel·lebra el 29 de juny juntament amb la de Sant Pere, mentre que la festivitat de la seva conversió és el 25 de gener.

A les seves epístoles ens dóna algunes idees de la seva biografia:

Jo mateix sóc israelita, descendent d'Abraham, de la tribu de Benjamí! (Romans 11, 1).
Circumcidat el dia vuitè, sóc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d'hebreus; en l'observança de la Llei, era fariseu. (Filipencs 3, 5).
Jo sóc un jueu de Tars de Cilícia, ciutadà d'una ciutat que no és pas desconeguda. (Fets 21, 39).
Es creu que va néixer cap a l'any 10 i que possiblement tenia un germà i de ben segur una germana:

Saludeu Rufus, que ha estat escollit en el Senyor, i la seva mare, que considero també meva. (Romans 16, 13).
Però el fill de la germana de Pau es va assabentar de l'emboscada. Anà a la caserna i va entrar-hi per contar-ho a Pau. (Fets 23, 16)
Parlava l'arameu i l'hebreu:

(...) i llavors Pau els adreçà la paraula en la llengua dels jueus (Fets 21, 40).
A la seva adolescència, cap els quinze anys, va ser enviat pels seus pares a Jerusalem per arrivar a ser escriba o rabí sota la instrucció del Rabí Gamaliel on destacava d'entre els seus companys: i en la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat (Gàlates 1, 14). L'expressió als peus de Gamaliel pot ben expressar que Pau va rebre una formació segons els principis de la seva escola, coneguda per ser d'una branca del fariseisme molt oberta.

Jo sóc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però educat en aquesta ciutat, instruït als peus de Gamaliel en l'observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n'esteu avui tots vosaltres. (Fets 22, 3).
Així doncs era fill de comerciants hebreus i descendent de la tribu de Benjamí, és circumcidat als vuit dies de nèixer, educat segons la llei mosaica i de ben jove és enviat a Jerusalem a l'escola del rabí Gamaliel (Filipencs 3,5), representant de la branca més lliberal dels fariseus, on aprofundeix en l'estudi i història de l'Antic Testament i amb qui també aprèn dialèctica. Es converteix així en un fanàtic activista perseguidor dels primers seguidors de Jesús. Presencia i participa en la mort per lapidació del seu company d'escola Esteve, considerat el primer màrtir cristià.

A l'any 36, camí de Damasc mentre perseguia cristians per dur-los a Jerusalem per ser jutjats és quan té lloc la seva conversió degut a l'aparició de Crist segons els Fets dels Apòstols: Però mentre feia camí s'esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: "Saule, Saule, per què em persegueixes?". Ell respongué: "Qui ets, Senyor?" Li digué: "Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca't, fes cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer. A Damasc s'hi va estar tres dies sense veure-hi i sense menjar ni beure res. A les seves epístoles no parla d'aquest fet, però afirma que perseguia als cristians i que se li aparegué Jesús com a un que neix fora de temps (1 Corintis 15, 8). Recobra inmediatament la vista, es converteix al cristianisme i és batejat per Ananies. Comença a ensenyar i a predicar a les sinagoges de Damasc que Jesús és el Messies que els jueus esperen. Retorna a Jerusalem on Bernabé, antic company d'escola l'espera, i el presenta als apòstols, on continua predicant-hi.

Va ser l'apòstol que obrí l'Església naixent als "gentils". En aquella època l'ensenyament s'adreçava als jueus per a convertir-los. A ulls dels primers cristians, que encara se sentien jueus, els incircumcisos (els "gentils") eren persones poc freqüentables i inclús considerades impures i per tant el missatge de Crist no semblava adreçat a elles. Segons Lluc, al Concili de Jerusalem aconsegueix convèncer als altres caps de la primera comunitat cristiana que es podia ser batejat (ritu de la purificació) sense haver estat circumcidat prèviament (Fets 21, 15-26). Malgrat això les tensions persistiren amb el corrent encapçalada per Jaume (Gàlates 2, 11-14).

Fou un gran viatger que va fundar i sostenir les primeres esglésies de tot l'est de la conca mediterrània i quan no li era possible visitar les comunitats personalment s'hi comunicava per cartes.

El fort compromís amb els gentils i les seves fermes conviccions religioses li van crear enemistats entre certs jueus. Fou arrestat a Jerusalem i a punt de ser linxat, però els seus contactes i el fet de tenir la ciutadania romana el van salvar d'una mort segura. El governador romà l'empresonà durant dos anys a Cesàrea de Palestina. A petició del mateix Pau, va ser enviat per mar cap a Roma per comparèixer davant l'emperador. Una tempesta el desvià a Malta on s'hi va quedar uns mesos, després arribà a Roma on s'hi va instal·lar, primer en llibertat vigilada i després completament lliure. Aquí morí decapitat, molt probablement l'any 67, com a conseqüència de les detencions per l'incendi de Roma a l'any 64, durant el mandat de Neró.


Segons el Nou Testament, Tomàs (? - Madras, Índia, 72 dC) fou un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzaret.

Sembla que el seu nom era Judes i que tenia un germà bessó, per això l'anomenaven Judes el Bessó (en arameu Yəhudà Te'oma i en grec Ioudas Didymus). D'aquí el nom "Te'oma", en català Tomàs, que significa bessó.

En l'Evangeli apòcrif dels Actes de Tomàs (escrit a Síria el segle III) se'l considera un dels quatre germans de Jesús que s'esmenta en l'Evangeli segons Sant Marc 6, 3. Segons l'Església Catòlica, serien cosins de segon grau.

El fet més conegut de Tomàs es troba en l'Evangeli segons Sant Joan 20, 24-29, on es nega a admetre la resurrecció de Jesucrist fins que no li pasi els dits a les llagues produïdes per la crucifixió. Es creu que va predicar a Síria, Pàrtia i a l'Índia (segons Eusebi de Cesarea i Efraïm el Siri).

Segons una tradició del segle II dels Cristians de Sant Tomàs, es creu que l'any 52 va desembarcar a Kodungallur i va fundar les set esglésies i mitja: Kodungallur, Kollam, Niranam, Nilackal, (Chayal), Kokkamangalam, Kottakkayal]] (Paravoor), Palayoor (Chattukulangara) i Thiruvithamkode.



Segons el Nou Testament, Pere ( en arameu i hebreu kēf i en grec Petros) conegut com Sant Pere (Betsaida, Galilea, ? - Roma, c.64/67) fou un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzaret i es convertí en el primer Cap del Cristianisme.

Originari de Betsaida, el seu nom era Simó (en arameu Shim‘on bar Jochanan, en hebreu שמעון בן-יוֹנָה Šim‘ôn ben Jon'ah i en grec Συμεών Symeon). Estava casat i se n'anà a viure a Cafarnaüm, on treballava com a pescador al Llac Tiberíades acompanyat del seu germà Andreu; va ser un dels primers deixebles de Jesús i ho va abandonar tot per seguir el Messies.

El més precís sobre la vocació de Sant Pere és l'Evangeli segons Joan (hom pensa que va ser escrit vora l'any 100), que conta com Jesús va ser presentat a Simó pel germà d'aquest, Andreu.

En l'Evangeli segons sant Mateu (16:16-18), Crist li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meua església. Així doncs Jesús li va donar a Simó el nom de Pere (Cefes, que vol dir pedra). La tradició catòlica li assigna el primer lloc entre els apòstols (en les llistes de Mateu, de Marc i de Lluc, així com en els Fets dels Apòstols, Pere és citat sempre en primer lloc).

En ser probablement Joan, amb Andreu, un dels primers deixebles de Jesús, és comprensible que tingui un record personal molt precís d'uns esdeveniments tan importants en la seua existència. Finalment, com que aquest Evangeli ha estat escrit el darrer, aquesta obra no ha pogut pas influenciar els altres tres Evangelis, els escriptors dels quals no van ser testimonis directes de l'escena i per això en donen menys detalls.

Ben sovint és un dels principals actors del Nou Testament:

Arran del procés i de la condemna de Jesús, Pere nega el seu mestre, però serà, juntament amb Joan, un dels primers a admetre la resurrecció i a donar-ne fe.
A Pere adreçarà Jesús el famós Posa't darrere de mi, Satanàs quan Pere va reprendre Jesús, ja que el veritable deixeble he de seguir les passes del Mestre.
Pere és un dels apòstols de qui més parlen els Evangelis i els Fets dels Apòstols. La darrera part de la seua vida no és relatada als llibres del Nou Testament. Hom li atribueix dues cartes integrades a la Bíblia.

Segons la tradició catòlica, després d'haver evangelitzat Antioquia, la regió del Pont, Galàcia, Bitínia i Capadòcia, hauria marxat a Roma, n'hauria esdevingut el primer bisbe i hauria mort com a màrtir a l'emplaçament del Vaticà. La seua tomba va ser trobada efectivament per l'arqueòleg Jérôme Carcopino als anys quaranta i pot ser visitada. És considerat un sant, entre d'altres, per l'Església catòlica així com el primer papa.

Segons la tradició popular, sant Pere seria el guardià de les portes del Paradís, per això se'l representa amb unes claus a la mà.


Sant Ambròs (Ambrosius) fou bisbe de Milà.
Va néixer probablement a Trèveris, a la província de Germània de la que el seu pare fou prefecte, vers el 340. Mort el pare va anar amb la mare a Roma i va estudiar lleis. Va exercir com advocat a Milà i va guanyar una bona reputació. El 370 mes o menys, fou fet prefecte de les províncies de Ligúria i Emília, la capital de les quals era Milà.

En aquell moment la lluita entre catòlics i arrians estava al punt culminant. Des la mort de Auxentius, bisbe de Milà, el 374 la qüestió de la seva successió estava a l'ordre del dia i es demorava pel conflicte entre les dos tendències. Durant les negociacions entre els bàndols un nen va cridar "Ambrosius episcopus" i aquesta frase fou rebuda com un oracle i Ambròs fou elegit bisbe per aclamació i pels dos partits.

Ambròs no volia acceptar, però ho va haver de fer per mandat de l'Emperador Valentinià I. Fou consagrat vuit dies després perquè en ser elegit era només catecumen i es va haver de batejar. Després de ser elegit va donar totes les propietats de l'Església als pobres i va adoptar una forma de vida ascètica mentre dirigia amb fermesa l'administració pública.

Dos anys després va escriure "De Virginibus" dedicat a la seva germana Marcel·lina. A la controvèrsia amb els arrians es va decantar pels ortodoxes i de fet ja es va fer batejar per un bisbe catòlic ortodox. Va estudiar teologia amb Simplicià, un presbíter romà que després fou el seu successor. Després va escriure els tractats "De Fide" i "De Spiritu Sancto".

El 377 Itàlia fou envaïda pels bàrbars i va haver de fugir a Il·líria i després va anar a Roma. Després va tornar a Milà i va exercir com a polític per la cort. Quant va morir Gracià el 383, Magne Màxim va amenaçar Itàlia i Justina, la mare del jove emperador Valentinià II va enviar a Ambròs com ambaixador i va aconseguir parar-lo. El 387 Ambròs va anar a Trèveris en una missió similar amb Màxim però aquesta vegada el va ofendre i va haver de tornar a Itàlia.

Justina era arriana i es va enfrontar des el 380 amb Ambròs, ja que va nomenar un bisbe arrià per Sirmium. El bisbe milanès va enviar a Sirmium a un bisbe catòlic de nom Anemmius que fou consagrat, i va tornar a Milà on Justina va provar algunes coses contra ell sense èxit. El 382 Pal·ladi i Secundià, dos bisbes arrians, van demanar a Gracià un concili general per decidir, però Ambròs va imposar un sínode d'Itàlia, Il·líria i la Gàl·lia que es va reunir a Aquileia sota la seva presidència, i en el que Paladi i Secundià foren deposats. El 385 i 386 Justina i Ambròs van entrar en enfrontament obert, Justina exigia que al menys una església de Milà fos usada pels arrians i Ambròs va refusar la petició. Justina va intentar ocupar una església (la basílica) per la força, però no va reeixir. El poble es va aixecar. Els soldats imperials van dubtar d'atacar la basílica. La troballa de les relíquies d'uns sants i màrtirs desconeguts, Gervasi i Protasi, va aixecar l'esperit del poble mentre era ridiculitzat pels arrians i la cort, però finalment els imperials van desistir. El mateix any un rescripte imperial assegurava la tolerància a totes les sectes cristianes i la violació d'aquesta tolerància era alta traïció, però cap intent contra Ambròs es va fer.


Detall amb una voluta del peu d'una de les nervadures que decoren la cúpula del absis.





barana
Defensa d'obra, ferro o altres materials que es col·loca als balcons, escales, terrats, ponts i qualsevol altre lloc des dels quals hom pot caure o prendre mal i que s'eleva del sòl fins a una alçària tal que la seva vora superior pot servir de passamà o ampit




galeria
En els teatres, llotja o balcó tot al voltant de la sala que conté una renglera o més d'espectadors





roseta
Motiu ornamental en forma de rosa oberta, format per un botó i les fulles i els pètals al voltant


07/12/2009 Fotos d'en Ramon Saus Escarré
Textes extrets de Wikipedia, de l'Enciclopèdia catalana i del llibre d'en Joan Rosiñol i Orriols.
Publicació en blog per en Josep Recolons
http://elcastell.recolons.net